tag:blogger.com,1999:blog-47023802018258885472024-03-12T21:19:29.822-07:00dara novodiari d'ànimamagicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comBlogger17125tag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-33890434473359192522022-09-03T14:29:00.004-07:002022-09-04T09:55:27.059-07:00<p><span style="font-size: 14pt;">Bajo el umbral de un arpa</span></p>
<p class="MsoNormal"></p><p class="MsoNormal"><span lang="ES" style="font-size: 14.0pt; line-height: 107%; mso-ansi-language: ES;">El que ha amado cometiendo errores, no siempre tiene la
fortuna de llegar a la consciencia a tiempo. Y aunque uno intuye el error, no
siempre obedece. Y acaba cometiéndolo. Aun así, si el sentimiento es sincero,
merecería el perdón. Sin embargo, no siempre se es afortunado, pues a veces el
ser amado no es compasivo. Se endurece, se amarga, se lamenta y vive en la
desdicha porque quiere. Prefiere la desdicha a perdonar. Comprender. Avanzar. Sería
afortunado el que se diera cuenta de que en la obra de la vida, tras cometer
errores, hay quien rectifica y merece otra oportunidad. Sin embargo, hay quien
gusta de sentenciar; así no sacrifica. Qué lástima. Qué lástima que no se de
cuenta de que existen más puertas. Retomar el camino hacia el amor. Y si eso no
sucede será porque uno de los dos ya no escucha el arpa que les unía. Ya no
quedan notas en el acuerdo porque éste se ha roto desde el corazón. Y aquel de
los dos que vive esperando el perdón del otro, sufre en un bucle de
expectativas atrapado por el tiempo. Al soltar la cuerda de un amor necrótico,
amanece un nuevo día que parece vacío. Silencioso. Desaparece el susurro de la
culpa porque ya no tiene sentido vivir bajo ese yugo. Lo que uno debe saber es
que el otro le amaba, pero no escuchó el sonido del arpa que les unía. Esas
notas se perdieron en el infinito entre ambos mundos porque no hubo ni perdón
ni compasión. Uno no perdonaba, el otro se aferraba. Que queda por hacer, sino
soltar.<o:p></o:p></span></p><br /><p></p>magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-38755158506847062912022-09-03T11:55:00.000-07:002022-09-03T11:55:32.823-07:00<p>La Curación a través de la Psique. La pérdida.</p><p>Cuando la pérdida
se reitera en el tiempo, es dañina como el ciclo eterno. Una rueda de roedor.
Un pez que se muerde la cola. Un cuento de nunca acabar… Es como aquella
pesadilla que se repite y, sin embargo, la vivimos como si fuera la primera
vez.</p>
<p class="MsoNormal"><span lang="ES">¿Algo insólito a
nivel cognitivo teniendo en cuenta que ya lo habíamos vivido anteriormente no?
Y, aun así, volvemos a vivirla como si no tuviéramos un registro, ni un solo
recuerdo, de todo lo anterior. Esa reiteración nos dice que aquello no se ha
resuelto aún. O, mejor dicho, no se ha resuelto internamente. Quizás, a los
ojos de los demás, de los que nos rodean, parece que algo ha cambiado, sin
embargo, no sea así. Y llevemos por dentro ese vínculo parásito anudado al
alma.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="ES">Y sí, la pérdida
se reitera en el tiempo, cuando resulta que no acabamos de soltar la cuerda
que, a pesar del dolor que supone sujetarla, nos empeñamos en sujetar con todas
nuestras fuerzas. ¿Por qué sujetamos una cuerda que nos duele? <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="ES">Por otro lado, la
cuerda es invisible. Une a las almas que no han sabido resolver ni perdonar. Y
que sin embargo aun aman o sienten un "pendiente" entre ellas. ¿Como
podemos soltar esa cuerda? <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="ES">Un susurro podría
decirnos que no vale la pena aferrarse. Es un susurro que nos habla del más
allá. Que sabemos que lo que dice es verdad. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="ES">Un
"sueño" que no es un sueño podría aliviar nuestro corazón y sanarnos
con una inyección de paz, de aquella que viene de un mas allá de nosotros
mismos. Lo habéis experimentado alguna vez? <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="ES">Una caricia de
alguien desconocido, en otro plano, podría darnos la fuerza para levantar los
ánimos y sentirnos confiados.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="ES">¿Qué es lo que
nos impide soltar la cuerda? La dinámica. Esos vicios de la dinámica que
propician la perpetuidad; tropezar con la misma piedra. No siempre se trata de
un patrón, sino de un vínculo, un viejo amigo del pasado.<o:p></o:p></span></p>
<span lang="ES" style="font-family: "Calibri",sans-serif; font-size: 11.0pt; line-height: 107%; mso-ansi-language: ES; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-bidi-font-family: "Times New Roman"; mso-bidi-language: AR-SA; mso-bidi-theme-font: minor-bidi; mso-fareast-font-family: Calibri; mso-fareast-language: EN-US; mso-fareast-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">Necesitamos ser tocados por dentro, para tener una
reacción sustancial. Detecto el tipo de dinámica, e interfiero. </span>magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-4681394286333998962022-09-03T11:50:00.004-07:002022-09-03T11:50:45.398-07:00L anima s expressa i a traves dels nostres somnis ens parla. En aquell punt, entre el somni i la vigia podem "veure" i accedir a un enteniment simplificador de la nostra vivencia. Donar resposta a les nostres inquietuds. Aqui trobaràs relats, somnis o no somnis, que són reals dins de la meva experiència.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-23127680840321740842015-08-29T00:18:00.002-07:002015-08-29T00:18:29.858-07:00Raig de CorAixò no és un somni, és real. Estava parlant per telèfon un dia de tempesta amb una amiga i recordo que sentia els "crecs-crecs" a l'auricular. El telèfon era antic i analògic. I de sobte va entrar per la linia telefònica un raig o centella que em va atravessar sencera. Em va entrar per la orella dreta i la cama esquerra. Recordo que em va caure el telèfon de les mans i em vaig "apagar" en menys d'un segon.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-47853936591151460272014-08-02T16:33:00.000-07:002015-08-29T00:12:56.624-07:00la premonició de tuJa coneixia la història... Abans de conèixer-te, et vaig veure en el meu somni. Em van donar una pista sobre tu, i de quina havia de ser la meva escolla, és a dir, podia escollir. No ho vaig entendre en aquell moment...<br />
<br />
Tu estaves en una cadira de rodes, i eres força més gran que jo, i em miraves amb els ulls plens a vessar d'alegria, molt feliç, i es notava que m'estimaves moltíssim. Però a mi, tot i que t'estimava, em pesaves.<br />
<br />
En el fons, estava amb tu, per respecte, com si estigués complint amb una obligació, potser, com si estigués pagant un deute, no n'estic segura. Sí, m'estimaves, i això em feia feliç, <i>i em sentia útil</i>, com si estigués complint amb el meu deute, com si fos el meu deure <i>cuidar-te</i>, però de fet eres una gran càrrega per a mi i sentia que <b>se m'escapava la vida</b>. Tot i així, jo, la somniadora (no la del somni), volia volar, de cop, en veure tot això, sentia una gran necessitat de sortir corrents, sense res més que els meus peus i les mans lliures, respirant a fons l'aire lleuger i fugaç, l'oxígen, el meu motor per fugir de tot allò, del teu amor i devoció de mi,... perquè em veia sentint-me presa de l'obligació de cuidar-te.<br />
<br />
Poc després de tenir aquest somni, et vaig conèixer i et vaig reconèixer en el teu somriure i vaig veure la teva mirada devota, com imnotitzada,per la meva presència.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-80688516991913868682014-08-02T15:59:00.002-07:002014-08-02T16:19:25.304-07:00l'AdéuQuin adéu més trist, avui. Curiós. Ens vam conèixer en un tren dels meus somnis, ara fa uns 12 anys. Tu vas aturar el tren en el que jo anava, el tren de la meva vida, i em vas a ajudar a baixar per quedar-me amb tu. Quin heroi! I després, et vaig conèixer, i vàrem viure un amor de veritat, devot, i passional a través del qual vam anar mutilant-nos mútuament, mentres ens juràvem amor etern. I avui ens hem acomiadat a una estació. Hagués pogut aturar-te i dir-te que et quedessis. I t'haguessis quedat. Ho sé. Però no pot ser. I per això he plorat desesperada, i tu em veies, però et mostraves indiferent, i la teva indiferència, al seu torn, em causava més pena, dolor, i llàgrimes. I tu no m'enténs, creus que no t'estimo. Necessito estar sola ara, ho sé. Tu no ho enténs. És maco per això, conèixe'ns i haver tingut una fe cega l'un per l'altre. Una entrega mútua i sincera. Em sorprèn. No ho hagués dit mai que rera del vel de l'orgull hi hagués la bellesa del fruit d'una relació humana. El resultat d'un esforç mutu, per conviure, sostingut per una passió. El plany que tinc ara, una dualitat insoportable. Vull estar amb tu, perquè t'estimo, però necessito estar sola un temps, retrobar-me, desenvolupar-me i créixer. I sobre tot, si fos possible, refer els ciments, els pilars han de ser, el respecte, la dignitat, la confiança i la llibertat. No n'hi ha prou amb estimar-se, no és suficient. Un amor s'ha de construir o bé, com el nostre, que ja hi era, s'ha de refer, però no hi poden faltar els pilars. Al nostre amor, li falta refer els ciments. Ara, jo tiro el castell pel terra, perquè s'ha de refer tot. I enlloc de veure-ho bé, m'acuses de destruir-lo, de destruir-nos. No és això. No. Miro de refer-lo. No es pot canviar el que sento, però si la forma de viure-ho.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-91250961748213146792014-08-02T15:56:00.001-07:002014-08-02T15:56:32.702-07:00la llàgrima
La llàgrima ha de fluir, perquè sinó empresona l'ésser, l'esterilitza. Plorar, no és de babaus. Es millor deixar anar la llàgrima que retenir-la. Sinó ens inflem de penes. I un dia, sense saber per què, vessa l'ànima. I quan vessa, no perdona. S'ho endu tot per davant, com un tsunami. Ho arrossega tot i ens obliga a recapitular. Quedem perplexos, no entenem què ens ha passat. Per tant, és millor, deixar córrer la llàgrima, pel riu de la vida, i que mori en el mar del final. El dol, és necessari per tornar a néixer. Plorar, ens ajuda a seguir fluint en la propera alegria. Plorar, ens obre pas, i les llàgrimes, són gotes que moren al mar de l'enteniment. Per una llàgrima, un món, la lluna, el cel. Per què amagar-se. Per què aguantar-se. No! Deixem córrer les llàgrimes. magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-34536871093523507422014-07-28T08:33:00.000-07:002014-07-31T17:13:41.394-07:00camí d'oruna vegada, quan tenia 16 anys més o menys, vaig somniar que ...<br />
<br />
... caminava per un lloc i veia un tronc al terra, m'ajupia, l'agafava, m'aixecava, i el llançava. Aleshores m'esperava, esperava com si hagués de passar alguna cosa. Però no passava res. Per tant continuava caminant, i topava novament amb un tronc, l'agafava, el llançava, i esperava, però no passava res. El tercer i últim tronc que em trobava, el llançava i de cop i volta apareixia del no-res un camí daurat i jo somreia feliç plena de satisfaccions.<br />
<br />
Crec que es refereix a la meva vocació.<br />
<br />
<br />magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-52999717253128677972014-07-28T08:30:00.001-07:002014-07-31T17:06:25.387-07:00cor nacaratAra fa cosa d'un parell o tres de mesos, vaig <b><span style="color: red;">veure</span></b>, entre el son i la vigia, un penjoll d'un cor nacarat sense cadena, tan sols lligat amb un cordill, en una platja àmplia i oberta, la sorra de la qual era d'un color marró clar, i jo, que el tenia agafat amb la mà, m'el mirava ...magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-38501697992003423752014-07-28T08:17:00.001-07:002014-07-28T08:19:17.743-07:00hipòfisisUna vegada, cap al 2010, vaig somniar que ...<br />
<br />
... una dona morena, amb ulleres, i versemblant d'investigadora cientìfica, em deia de forma molt clara i contundent: -hipòfisis-. No m 'ho va dir amb la boca, sinó amb la ment. Jo, en "sentir-ho" em deia a mi mateixa que no coneixia aquell mot, era com si fos la primera vegada que el sentia. No era així. Després vaig recordar que sí l'havia sentida una vegada que una noia em va recomanar que l'estimulés a través de la reflexologia per tal de baixar-li la febre al meu fill. Bé, en relació al "somni", em vaig repetir una i una altra vegada la paraula per tal de recordar-la quan despertés. I en efecte, quan vaig obrir els ulls, ben d'hora, vaig saltar del llit i vaig anar a l'ordinador a buscar per internet informacions relatives a l'hipòfisis. I va ser molt curiós el que vaig trobar perquè vaig topar amb una pàgina, entre vàries, que mencionava els símptomes d'un mal funcionament d'aquesta glàndula. Alguns d'ells els tenia, òbviament, però n'hi havia un que em cridava especialmente l'atenció: cara de lluna. El meu marit m'ho deia continuament... deia sovint: -tienes cara de luna-. Bé, aleshores vaig passar per un procés de dol, ben íntim. Em vaig adonar que jo i només jo m'havia posat en aquella situació, conscientment, entre l'espasa i la paret. Perquè jo tenia un problema amb el sentiment de maternitat i conscientment estava esterilitzant-me ... un dels símptomes: amenorrea, la qual tenia de feia 8 mesos. I em vaig adonar que en el fons havia de decidir una cosa molt simple: si volia estar bé o malament. En aquell moment podia decidir què volia fer realment. Vaig adonar-me que podia recuperar la meva salut. Vaig adonar-me que en el fons, volia. Perquè, en veure tot aquell llistat de símptomes, de seguida vaig buscar remeis. Per això vaig saber que en el fons volia guarir-me. La reacció, instintiva, primària, va ser la de guarir, la de reequilibrar-me. Vaig topar amb un remei natural que s'ha fet servir durant molts anys aquí al mediterrani per posar en ordre el sistema hormonal femení: l'agnus castus. Tot i que me'l vaig prendre, així com altres remeis, com el iode, el que va tenir més poder sobre la meva salut, va ser, reconèixer que jo volia estar bé. I agafava el meu pèndul, i el feia girar i girar, i quan ja girava amb força, jo em repetia una i una altra vegada que volia estar bé. Em va passar pel cap que si jo fos l'última persona que tingués la última decisió, que tingués tot el poder i l'autoritat de decidir quin camí s'havia d'agafar. Si jo fos, la única que tingués la potestat de decidir, decidiria estar bé. Al cap de poc, vaig tornar a menstruar i el meu cos va a començar a fluir de nou, en el riu de la vida. Tant va ser així, que poc després em vaig quedar embarassada novament, i aleshores sí, vaig poder gaudir de forma natural i lliure, del meu sentit de maternitat.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-21858110673174643442014-07-24T18:18:00.002-07:002014-08-05T03:12:28.049-07:00diari d'amor01/08<br />
<br />
Adonar-se'n que la persona que tens al costat, que vas escollir, no et convé més, és una decepció. Adonar-se'n que, malgrat l'estimes, esteu en un punt mort, en un punt que ja no avanceu. Tenim tres criatures i això, és per a tota la vida. No importen els papers, i sí la nostra conducta. No hi ha exemple. No hi ha respecte. No hi ha educació. No hi ha paciència. No hi han valors familiars. Ni sentit comú. La mare és la dolenta de la història, però a més, a ella li toca recollir tota la merda dels altres. A sobre, que no es queixi, perquè és la seva obligació, no s'espera menys d'ella. Que s'aguanti. Per una llàgrima teva, dona, ... ningú dóna ni un cèntim. La llàgrima d'una dona que ha entregat el seu cor i que es desviu per aquells qui estima, que són els mateixos que no la respecten, ni la valoren, ni l'aprecien. Una dona doncs, que ho fa tot: per exemple fa de taxista, de cuinera, de mainedera, de secretària administrativa, d'amiga, d'educadora, de mestra, de drap ... una ventafocs súper heroi, en ple anonimat, amb criatures i tot, que no sap fer-se respectar. En una història, on el príncep, ja no existeix. I ella protagonitza la seva història tota sola. No pot compartir, ni rebre compassió. Entenc a la dona de casa que és maniaco-depressiva, que és suïcida, que s'infla com una pilota, que reté, que s'alletja, que s'engreixa ... després de tota la feina que fa, hom pensa igualment que ella no fa absolutament res. Perquè ella viu molt bé. Per una llàgrima teva, dona, ni un cèntim. Ni drets, però sí deures. Ni baixes de cap mena, sempre "d'alta". Quan una mare es pot posar malalta? Qui la cuidarà? Si tothom depèn d'ella! Ja pots cridar dona, i reivindicar. L'home, no t'escolta, perquè ha estat criat per algú tan amorós com tu, que li has consentit i tolerat tots els capricis. A sobre, l'home et dirà: -t'ho mereixes dona, per haver-me mal criat-. No li pots negar la raó, dona. Tu, dona, que estàs en la lluita diària, a contra corrent, cansada, i sense consol, ets i seràs la dolenta de la seva història, encara que t'esforcis de valent a educar-los. El preu és molt elevat. Mare... qui vol ser-ho? A porta tancada, és una cosa, però la societat, la venera hipòcritament, la necessita per subsistir... i totes caurem en el parany de creure que és meravellosa... l'experiència de ser mare.<br />
<br />
02/08<br />
<br />
Sola, ara haig d'anar sola. Deixo enrera a un super heroi que no ho ha fet pas malament, i em topo amb un altre que és una versió d'aquestes modernes, de pitjor qualitat, que dura un no res. Et demano disculpes sinceres. No ets perfecte però m'has estimat, ho sé. I sé que ara, et sents desorientat. Perdona'm.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-56913576027505471642014-07-21T16:44:00.003-07:002014-07-21T16:59:50.645-07:00pauUna vegada vaig somniar...<br />
<br />
... que, elevada en l'aire, lleugera, mirava els pins negres de davant de casa banyats per la claror grisa i blava de la lluna, i una pau em va envair tota i tant, que quan vaig despertar ja no sentia aquella buidor i la tristor de la nit anterior. Tot aquell sentiment dolorós previ, fruit d'un trencament profund, que no em deixava sola, i que em lligava de mans, va desaparèixer totalment. Així, vaig poder alçar el cap novament i mirar cap a l'horitzó amb esperança.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-4376514516025770092014-07-21T16:39:00.002-07:002014-07-31T16:57:50.465-07:00el tren de la vidaUna vegada, cap al 2010, vaig somniar...<br />
<br />
... que jo estava a dins d'un tren que semblava un autobús, i de peu, mirant enrera, podia veure com m'allunyava del poble de Cardedeu i sentia com si tot hagués acabat, la meva vida, aquella història, la Dara,... Era el moment de dir adéu a aquella experiència i jo ja no podia fer res per evitar-ho, no podia tornar, no tornaria mai més a la meva vida, havia de marxar per sempre.<br />
<br />
Així ho sentim quan deixem aquesta vida, aquest cos nostre, la nostra experiència. És un moment únic, és un adéu honest i sincer, un punt i final. La lliçó, o bé, l'oportunitat d'aprendre, ja ha passat. L'haurem aprofitat bé?<br />
<br />magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-17367028990807731492014-07-21T16:31:00.001-07:002014-07-28T07:59:51.109-07:00corsFa cosa d'un any i escaig, cap a l'abril del 2013, vaig començar a veure cors arreu. Veia cors en gotes d'aigua, en pedres rares, en mig del meu pas, en taques,... De bones a primeres vaig pensar que tenia molt a veure amb els meus sentiments, no sé, el primer que vaig pensar va ser: -què passa? ara se'm presentarà l'amor de la meva vida? Potser, la meva meitat? Una ànima amiga de veritat? Però no acabava de veure-ho clar. Després, al cap d'un temps, vaig començar a sentir coses al meu cor: palpitacions. Un dia, al carrefour de Cardedeu, vaig sentir-ne una de tant forta, que semblava que el meu cor volgués sortir disparat del meu pit. Vaig haver d'aturar-me i tot, jo!, que sóc "invencible", que "ho aguanto tot", que "res pot amb mi". I el 30 de desembre 2013 vaig tenir allò que en dic un somni, però que en el fons, no ho és, perquè és tant real, com la vida mateixa. Li dic així perquè transcorre per la nit, és una forma de parlar. Aquell dia vaig somniar que...<br />
<br />
<div>
...una dona vestida de blanc, rossa, amb ulleres, amb versemblant de metgessa, es trovaba en una sala molt gran, blanca, i lluminosa. Em deia en llengua castellana: -estás a un espolón de...-, i jo li contestava: -¿a un espolón de...?-. I ella em tornava a repetir: -sí, estás a un espolón de...- I jo, li tornava a preguntar el mateix...<br />
<br />
En el fons repetia el que em deia per no oblidar-me'n i perquè volia una resposta clara i contundent. Interiorment, sabia que ella es referia al meu cor. Al dia següent, en despertar, vaig buscar informacions per internet i vaig trobar dades molt interessants relatives a l' "espolón de wolf", que es tracta d'una part del cor que pot patir una patologia i que intervé en el batec gràcies a un impuls elèctric. No sé si m'explico. De seguida vaig entendre que si es tractava d'un problema elèctric, aquest segurament provenia directament de l'ànima, per tant, si havia de guarir-lo ho havia de fer des de l'ànima pròpiament. No n'hi havia prou amb buscar remeis, com "l'espino blanco" o "el amarillo", per a regular els batecs del meu cor. En realitat era l'alegria de viure, la qüestió principal. Havia de respondre si realment vull estar aquí, si vull estar bé ara, en aquest moment? Si em sento capaç de seguir endavant? Resumint, se'm plantejava de nou la mateixa pregunta que feia 4 anys enrere, quan em va passar allò amb la hipòfisis.</div>
magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-65848526220914828982014-07-21T16:09:00.000-07:002014-07-24T18:02:03.247-07:00tornar a enamora-seL'altre dia vaig somniar que... ell i jo ens tornàvem a enamorar. Una sensació estranya, si més no, perquè tot just ara, trenquem els llaços, ens independitzem l'un de l'altre. En el meu present real, experimento la tristor d'una separació que no vaig creure mai possible, en un passat difícil on el dia a dia mirava de convèncer-me que tot aniria bé, que envelliríem junts, i que seríem feliços. La sensació és estranya per l'altra polaritat, de la vida conscient, però en el somni, semblàvem feliços, ens estimàvem.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-40969292592156499912013-06-29T15:13:00.000-07:002014-07-21T17:18:50.038-07:00te amoAquest matí, 21 de juliol, sobre les 07.15 am aproximadament, algú m'ha dit "te amo". Això ho he vist entre el somni i la vigia. Quan em passa això, acostuma a tenir part de vaticini, és una possibilitat, un possible fet que pot materialitzar-se. O també és un resum simbòlic, una síntesis d'una història molt més complexe, que pot durar anys en aquesta dimensió. És increíble com l'ànima simplifica les coses, les redueix a la seva essència. Un misteri que s'ha de viure.<br />
<a class="GIL3GQOBK1B" href="javascript:void(0);" kind="click"> </a>magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.comLlinars del Vallès, Barcelona, España41.6398992 2.401680199999987141.6161667 2.3613396999999869 41.6636317 2.4420206999999872tag:blogger.com,1999:blog-4702380201825888547.post-61298870344153998772013-06-28T11:03:00.002-07:002022-09-03T11:51:19.342-07:00Qui sócHola,<br />
<br />
Em dic D'ara Novo i, a través d'aquest blog, compartiré amb tu els meus somnis, les meves visions i la meva poesia ... desitjo que t'agradi.magicpaintshttp://www.blogger.com/profile/11094653555267542941noreply@blogger.com