cors

Fa cosa d'un any i escaig, cap a l'abril del 2013, vaig començar a veure cors arreu. Veia cors en gotes d'aigua, en pedres rares, en mig del meu pas, en taques,... De bones a primeres vaig pensar que tenia molt a veure amb els meus sentiments, no sé, el primer que vaig pensar va ser: -què passa? ara se'm presentarà l'amor de la meva vida? Potser, la meva meitat? Una ànima amiga de veritat? Però no acabava de veure-ho clar. Després, al cap d'un temps, vaig començar a sentir coses al meu cor: palpitacions. Un dia, al carrefour de Cardedeu, vaig sentir-ne una de tant forta, que semblava que el meu cor volgués sortir disparat del meu pit. Vaig haver d'aturar-me i tot, jo!, que sóc "invencible", que "ho aguanto tot", que "res pot amb mi". I el 30 de desembre 2013 vaig tenir allò que en dic un somni, però que en el fons, no ho és, perquè és tant real, com la vida mateixa. Li dic així perquè transcorre per la nit, és una forma de parlar. Aquell dia vaig somniar que...

...una dona vestida de blanc, rossa, amb ulleres, amb versemblant de metgessa, es trovaba en una sala molt gran, blanca, i lluminosa. Em deia en llengua castellana: -estás a un espolón de...-, i jo li contestava: -¿a un espolón de...?-. I ella em tornava a repetir: -sí, estás a un espolón de...- I jo, li tornava a preguntar el mateix...

En el fons repetia el que em deia per no oblidar-me'n i perquè volia una resposta clara i contundent. Interiorment, sabia que ella es referia al meu cor. Al dia següent, en despertar, vaig buscar informacions per internet i vaig trobar dades molt interessants relatives a l' "espolón de wolf", que es tracta d'una part del cor que pot patir una patologia i que intervé en el batec gràcies a un impuls elèctric. No sé si m'explico. De seguida vaig entendre que si es tractava d'un problema elèctric, aquest segurament provenia directament de l'ànima, per tant, si havia de guarir-lo ho havia de fer des de l'ànima pròpiament. No n'hi havia prou amb buscar remeis, com "l'espino blanco" o "el amarillo", per a regular els batecs del meu cor. En realitat era l'alegria de viure, la qüestió principal. Havia de respondre si realment vull estar aquí, si vull estar bé ara, en aquest moment? Si em sento capaç de seguir endavant? Resumint, se'm plantejava de nou la mateixa pregunta que feia 4 anys enrere, quan em va passar allò amb la hipòfisis.