sábado, 2 de agosto de 2014

la premonició de tu

Ja coneixia la història... Abans de conèixer-te, et vaig veure en el meu somni. Em van donar una pista sobre tu, i de quina havia de ser la meva escolla, és a dir, podia escollir. No ho vaig entendre en aquell moment...

Tu estaves en una cadira de rodes, i eres força més gran que jo, i em miraves amb els ulls plens a vessar d'alegria, molt feliç, i es notava que m'estimaves moltíssim. Però a mi, tot i que t'estimava, em pesaves.

En el fons, estava amb tu, per respecte, com si estigués complint amb una obligació, potser, com si estigués pagant un deute, no n'estic segura. Sí, m'estimaves, i això em feia feliç, i em sentia útil, com si estigués complint amb el meu deute, com si fos el meu deure cuidar-te, però de fet eres una gran càrrega per a mi i sentia que se m'escapava la vida. Tot i així, jo, la somniadora (no la del somni), volia volar, de cop, en veure tot això, sentia una gran necessitat de sortir corrents, sense res més que els meus peus i les mans  lliures, respirant a fons l'aire lleuger i fugaç, l'oxígen, el meu motor per fugir de tot allò, del teu amor i devoció de mi,... perquè em veia sentint-me presa de l'obligació de cuidar-te.

Poc després de tenir aquest somni, et vaig conèixer i et vaig reconèixer en el teu somriure i vaig veure la teva mirada devota, com imnotitzada,per la meva presència.